Se está acabando de editar el número 270, correspondiente a este segundo trimestre. Para él, la escritora catalana Bel Olid nos ha enviado un artículo con el título Algunos no disparaban, que aparecerá en el número, traducido al castellano. Dado el carácter literario del artículo y como aperitivo del número que pronto recibiremos, lo publicamos aquí en su versión original.

Alguns no disparaven

Avançàvem pel desert
quan vam arribar a la ratlla;
files perfectes
de botes que brillaven
com espurnes de mar
esclafant les onades.
Eren fills d’algú, aquells soldats.
Eren fills, eren nens, eren pares.
Mentre travessàvem la frontera
eren fills.
Vaig mirar-los als ulls.
Alguns no disparaven.

Parlava una amiga alemanya de la nit de 1989 en què va sortir als carrers de Berlín amb els seus companys. «Ha caigut el mur», deien els rumors. I molts, sense saber què passaria si travessaven la ratlla, amb les mans en alt, van travessar-la. Guardant-la, soldats amb armes i segurament por. Por del que passaria amb el sistema que havien guardat fins llavors, por del que passaria si disparaven els que estaven travessant, por del que passaria si no ho feien. Van ser valents, aquells soldats, i no van disparar. Van ser valents també els que van decidir oferir el cos com a diana amb l’esperança posada en la llibertat i una certa fe en la humanitat «dels altres». Devia ser bonica aquella nit la barreja «d’uns» i «altres» que es va crear durant unes hores, en què els civils no van obeir i els soldats no van disparar i de dues pors en va néixer un «nosaltres».

Parlava un amic sirià de la nit de 2016 en què va decidir-se a travessar la ratlla amb Turquia. L’havien amenaçat que venien a buscar-lo per allistar-lo a l’exèrcit. Quan m’ho explicava remarcava la ironia d’haver de travessar la frontera esperant que no li disparés un soldat que potser, com ell, no ho havia volgut ser mai. N’hi havia uns quants, en el tram al descobert per on havia de passar. Alguns no van disparar. Va arribar viu a Turquia. Va perdre el dret a ser ciutadà, a tenir una casa, a treballar, però no va haver de ser soldat. No ha hagut de guardar mai una frontera, no ha hagut de decidir si disparar a qui la travessa.

El poema que encapçala aquestes línies va néixer de l’espurna als ulls de l’amiga alemanya, de l’amic sirià, i del terratrèmol que van provocar dins d’aquesta catalana. M’adono que podria dir-vos l’amiga rossa, que li agrada el gelat d’ametlla, professora, que es recull els cabells en un monyo alt. L’amic de cabells arrissats, que arrossega una mica les esses, que detesta el tabac. O aquesta que llegeix etiquetes al vàter, menja maduixes, s’enyora de vides que no viurà. I, tanmateix, no us hauria tranquil·litzat gens, perquè aquestes descripcions us haurien fet impossible classificar els tres personatges de la història (activista, fugitiu, escriptora) en grups socialment rellevants. És clar que hi ha un «nosaltres» que mengem maduixes i un «ells» que no, però això ara mateix no constitueix cap tret identitari i, per tant, no és font de discriminació.

Quan dic «alemanya» estic dient «europea, blanca, amb papers, amb feina, amb estudis superiors». Quan dic «sirià» estic dient «del tercer món, no blanc, sense papers, sense feina, sense estudis». És irrellevant que tot això sigui mentida en aquests casos concrets, que hi hagi alemanyes i sirians de tots els colors i de totes les classes; quan ho he escrit el primer cop, al vostre cap, ha aparegut l’estereotip que ens ajuda a classificar ràpidament els «nostres» dels «altres». L’alemanya és més nostra, el sirià és més dels altres. Com els veien, la nit que van travessar la frontera, els soldats que no els van disparar? Al principi com a «altres», és clar. Però llavors, per algun motiu, durant un moment, van atorgar-los alguna mena d’humanitat que els va fer una mica «dels seus». I alguns no van disparar.

Com seria un món en què les classificacions fossin «li agraden o no li agraden les maduixes», «prefereix la xocolata negra o la blanca», i un llarguíssim etcètera que dinamités els grups estancs? És a dir, com seria un món en què es reconegués la multiplicitat d’identitats superposades que som la majoria de persones, i que no n’hi hagués cap que fos motiu d’opressió o privilegi?

L’acte físic de traspassar una frontera que van realitzar els meus amics, amb totes les conseqüències de fer-ho en un moment i en un lloc en què s’hi jugaven la pell, sintetitza totes les transgressions de les caselles socials a què ens obliga la incomoditat de ser en un món en què és impossible encaixar totalment. A les societats occidentals la majoria vivim en condicions suportables, en què el preu de traspassar la frontera és tan alt que preferim quedar-nos a la casella atorgada. De tant en tant es permeten espais de transgressió acceptada, de llibertat simulada. El carnaval de les festes, dels caps de setmana de borratxera, de les vacances. La resta del temps, sobretot en l’espai públic, les normes són increbantables. Però fins i tot per als més adaptats, les normes acaben sent tan contradictòries que no es poden seguir al peu de la lletra sense renunciar a una part important de salut mental.

L’acte físic de ser a la fontera i guardar-la, amb armes si cal, i sovint a expenses del propi benestar (qui és més esclau de la frontera que qui en fa de guardià?), sintetitza totes les forces que ens porten a ser alhora guardians i esclaus de les fronteres socials. Vigilem que els altres compleixin les normes (no vas massa curta? No crides massa l’atenció?) que alhora se’ns exigeix que complim. El soldat que no dispara és la persona que veu el veí vestit de drag i li diu, simplement, «bon dia». Malauradament, la majoria veu el veí vestit de drag i corre a comentar-ho a algú altre, i les conseqüències poden anar des de la ridiculització fins a l’acomiadament de la feina, passant per les agressions verbals i físiques.

Ens fem guardians de la frontera (real o simbòlica) en part per ser nosaltres qui té l’arma a les mans, qui està legitimat pel sistema, qui se sent protegit pel grup. No sempre tenim una elecció fàcil: quan el meu amic (en comptes de dir sirià, us diré ara que té unes mans molt amples) va decidir no convertir-se en soldat estava arriscant la vida per no haver de prendre la de ningú altre. No tothom té la força d’examinar-se així de profundament i d’actuar amb tanta coherència.

Quan hem aconseguit traspassar vius la frontera, quan hem arribat a l’altra banda, a quina banda som? De quin «nosaltres» formem part ara? La consecució de determinats drets per part de grups oprimits, certament, no elimina les opressions; en crea d’altres. Quan es va aconseguir que dues persones del mateix gènere poguessin casar-se en igualtat de condicions que les parelles (suposadament) heterosexuals, es va crear entre aquells que havien aconseguit traspassar la frontera cap a «la normalitat» una exigència de «normalitat». En comptes de conquerir el dret a casar-se i formar una família de model tradicional, de cop se’ls n’havia imposat l’obligació. I no només això: les parelles homosexuals que decidien casar-se acusaven les que no de no voler «adaptar-se». De cop, ja no formaven part del col·lectiu «homosexuals sense dret a casar-se», havien passat a formar part del col·lectiu «persones amb dret a casar-se», i ara hi havia un «ells» que eren els «no heterosexuals que no volen tenir res a veure amb el sistema d’organització patriarcal», i que el nou «nosaltres» no pot tolerar. I si es pensen que sóc «com ells»? I si per culpa dels que no volen ser «nosaltres» no em deixen ser-ho a mi?

Quan el meu amic (en comptes de dir sirià, us diré ara que li agraden les prunes més fosques) va arribar finalment al somni que era Europa, se li va exigir camuflar-se. «Ara ets dels nostres, si vols, perquè tens estudis i saps parlar bé i ets amable. Però no se t’ha de notar que has travessat la frontera: ha de semblar que has sigut sempre aquí». El preu per no ser discriminat és sempre assimilar-se. Si ets una persona trans però sembles cis, cap problema. Si ets una persona estrangera però sembles autòctona, cap problema. Però què passa amb els negres, amb les dones de gola prominent que no poden dissimular, o amb els que simplement no volen renunciar al mosaic d’identitats que els fa únics i, en definitiva, ells mateixos? Aquests paguen el preu. Sobre aquests, disparem.

Obrir les fronteres no vol dir només deixar passar cap a nosaltres a qui li calgui, vol dir també acostumar-nos a eliminar els bàndols que ens empetiteixen. Sense confondre les normes que ens ajuden a conviure amb les que impedeixen ser qui som, sense acceptar que se’ns trepitgi ni trepitjar ningú. Que fàcil de dir, què difícil de fer.

Des de la frontera que guardo, miro els ulls dels qui la passen. Miro l’horitzó, deixo reposar l’arma. Convido el soldat que tinc al costat a fer un te, a veure si el despisto i, ni que sigui aquesta nit, no dispara. Des de la frontera que guardo miro a banda i banda i em sé enlloc i a tot arreu, meravellosament complexa i inclassificable.